Comunicat majara 29m : Llibertat companys i companyes represaliades

(Comunicado en castellano más abajo)

El balanç del 29m per a nosaltres no comença amb les anàlisis dels resultats de dijous passat, ni en els articles de premsa, ni -malgrat elles- en les resolucions judicials. Per a nosaltres ha començat molt abans.

Comença en el sistema econòmic estructural capitalista basat en l’especulació i l’explotació. Comença en el silenci criminal i còmplice amb el franquisme, la corrupció política i la dependència als bancs internacionals i les multinacionals. Comença en les retallades socials, on segueix havent diners per rescatar bancs i despeses militars però no per a sanitat i educació. Comença quan, a més de l’exclusió social, s’organitza i augmenta la repressió policial, política, judicial i la manipulació massiva dels mitjans “informatius”. Comença en els pactes sindicals amb la patronal i l’aprovació de pressupostos allà a les cambres que moltes no hem votat.

Tant les que voten com les que no, les eleccions son un reflex de la delegació a tercers i el fals convenciment que el resultat importarà gaire. Quanta gent participa –a part d’anar a votar un dia- en la construcció de la seva vida i de la comunitat? Quan informades estem del que son, fan o deixen de fer? Quin grau d’aïllament patim, que no sabem el què necessita i passa al barri on vivim?

I nosaltres -no volent ser ni precàries, ni sumisses, ni dependents, ni assistides- ja fa temps que ens comença a sorgir la ràbia interior; barreja d’impotència i d’un impuls per reaccionar a l’entorn hostil. Unint-nos, passant a una canalització de la força col·lectiva, de les ganes de reivindicar els minsos drets que s’han aconseguit, després de varies generacions en lluita.

I així vam sortir moltes al carrer el 29m.

Ni molt menys vam sortir totes les que freguem o ja passem el límit de dolor suportable. Perquè moltes tenen el xantatge a la feina per no respectar el dret a vaga, la por a les càrregues policials no els permet reclamar ni el dret a sortir al carrer a les manifestacions convocades o tenen el convenciment inculcat que no podem canviar res. Perquè els cossos repressors venen preparats amb porres amb les que causar politraumatismes, amb potes de puntera de ferro amb les que rebentar-nos la melsa, amb màscares antigàs i amb gasos lacrimògens amb els que posar-nos els ulls vermells a punt d’esclatar, amb bots de fum per ofegar-nos, amb pistoles piloteres que ens destrossen els glòbuls oculars, amb furgones amb les que ens atropellen; organitzats entre ells i amb els carrers estudiats per a crear rateres on atrapar-nos, on arrencar-nos la ràbia i la indignació a cops de terror.

I vénen preparats per a actuar en qualsevol situació que vagi en contra o posi en perill el seu ordre i normalitat imposats, perquè per això estan, per defensar coses i diners per sobre de vides. Siguin quines siguin les formes d’expressar les nostres lluites i resistències (assegudes, de peu, corrent, cridant, en silenci, llençant, cremant, cuidant-nos, observant, denunciant,…) totes elles seran reprimides.

Davant aquesta situació, en la que perilla la nostra vida -la nostra integritat física, emocional, mental i social-, defensar el dret a vaga, els piquets, el dret a manifestació o sols mantindre’t al carrer ja és realment un acte de gran valentia  i solidaritat. Perquè ja hem après a perdre la por als seus malaltissos discursos, als seus cops cecs, a les seves contínues amenaces, a la criminalització de les seves lleis o a la seva violència institucional organitzada. Però sabem que és cada dia que patim la repressió invisible i és també cada dia que lluitem per sobreviure, trobant-nos i construint plegades, sabent que fan falta més vagues, més gent sense por, més desordre de les ordres.

I no som superheroïnes tretes d’una pel·lícula americana. La valentia apareix quan ens mirem als ulls i veiem que la situació insostenible és compartida, d’estar juntes, de saber que ningú defensarà els nostres drets sinó nosaltres i lluitem per ells, des d’un impuls interior per exigir que volem decidir sobre la nostra vida i entorn. I, superant com podem la por, prenem els carrers del 29m amb un escruixidor soroll de sabres de fons i totes les raons carregades a la nostra esquena. Sortim tot i saber com s’estan preparant els cossos repressius (entrenats des de la violència), els discursos polítics (on la defensa de la lluita de base no els surt rentable), els mitjans de comunicació (al servei de l’estatus quo capitalista) i l’adient manipulació de l’opinió pública no exempta de temor i immobilisme.

Malgrat que encara estareu escandalitzades pels contenidors cremats i pels bancs i caixers amb els vidres trencats, nosaltres no hem deixat d’estar colpejades perquè ens estan robant tot amb arrogància, abús, desvergonyiment i prepotència, perquè les coses i els diners són més importants que les persones, perquè cada día hi ha ERE’s i es fa fora a gent de l’única llar que té, perquè la reforma laboral endeuta el nostre futur i de les que vindran darrera i perquè és la gent que es rebel·la a la que mireu com a estranya.

Sense anar a mitges tintes (perquè ja se sap que els majares som les persones que diem les coses tal com sentim i pensem sense tenir en compte institucions de cap mena) seguim sense entendre aquesta “pau social” de la que sovint es parla. No l’entenem de cap manera. Sobretot si es basa en la defensa dels interessos econòmics, en la vida dirigida al consumisme homologat i d’estereotips, en la seguretat fonamentada sobre presons, manicomis, centres de menors, CIE’S,… en l’adoctrinament basat en l’obediència (premi-càstig, bo-dolent), en la que quasi no necessitem vigilants perquè entre nosaltres fixem els límits a la normalitat, en/al empassar-nos i executar tots els estigmes creats a l’educació, la tradició i/o els mitjans de comunicació. Així interioritzant el discurs a defensar, que el gran germà ens dirà a través de les pantalles i en el que la llibertat és sols una paraula més del diccionari referida a les utopies del s.XIX.

Des d’aquest quart grau de llibertat (els que estem al carrer però entre els barrots invisibles dels rols, de les etiquetes, de les pors imposades,…), és des d’on exigim l’alliberament dels 3 companys en presó preventiva i la llibertat sense càrrecs de tots els companys i companyes detingudes el 29m. Perquè la crisi i la rabia de la crisi la paguin els rics. Perquè no ens hem empassat la pastilla dels discursos i les imatges seleccionades al telenotícies. Perquè els companys i companyes represaliades son part de les que no hem tingut por a sortir al carrer, les que no volíem deixar de cridar les nostres raons, tot i la preparació prèvia política, mediàtica i policial. Perquè el que no és normal, és quedar-nos a casa de braços creuats esperant temps millors, pidolant i confonent què és violent, si un contenidor cremat o gent sense res per subsistir, si un vidre trencat o gent sagnant mentre està perdent un ull… Què és normal i acceptable per a tu?

Però clar, és igual si cada dia la impotència que tens, que vius, que veus, que sents, t’ofega més. És igual. És igual i per això, com que has après a delegar i esperar, a memoritzar la lliçó i no pensar en la teva vida morta, creus més a qui et reprimeix que a qui et convida a defensar i conquistar la vida deslligada de les ordres i l’obediència. Perquè és el suport mutu el que fa fluir a les persones per si mateixes, aprenent i compartint, decidint sobre el que volem ser i sentint el propi plaer i desig de viure, que és el que ens allibera.

El balanç del 29m continua!

———————–

El balance del 29m para nosotros no empieza con los análisis de los resultados del jueves pasado, ni en los artículos de prensa, ni -a pesar de ellas- en las resoluciones judiciales. Para nosotrxs ha comenzado mucho antes.

Comienza en el sistema económico estructural capitalista basado en la especulación y la explotación. Comienza en el silencio criminal y cómplice con el franquismo, la corrupción política y la dependencia a los bancos internacionales y las multinacionales. Comienza en los recortes sociales, donde sigue habiendo dinero para rescatar bancos y gastos militares pero no para sanidad y educación. Comienza cuando, además de la exclusión social, se organiza y aumenta la represión policial, política, judicial y la manipulación masiva de los medios “informativos”. Comienza en los pactos sindicales con la patronal y la aprobación de presupuestos allá en las cámaras que muchos no hemos votado.

Tanto los que votan como los que no, las elecciones son un reflejo de la delegación a terceros y el falso convencimiento que el resultado importará mucho. Cuanta gente participa, a parte de ir a votar un día, en la construcción de su vida y de la comunidad? Cuan informadxs estamos de lo que son, hacen o dejan de hacer? Qué grado de aislamiento sufrimos, que no sabemos lo que necesita y pasa en el barrio donde vivimos?

Y nosotrxs -no queriendo ser ni precarixs, ni sumisxs, ni dependientes, ni asistidxs- ya hace tiempo que nos comienza a surgir la rabia interior; mezcla de impotencia y de un impulso por reaccionar al entorno hostil. Nos unimos, pasando a una canalización de la fuerza colectiva, de las ganas de reivindicar los pobres derechos que se han conseguido después de varias generaciones en lucha.

Y así salimos a la calle el 29m.

Ni mucho menos salimos todxs los que rozamos o ja pasamos el límite de dolor soportable. Porque muchxs tienen el chantaje en el trabajo que no respeta el derecho de huelga, el miedo a las cargas policiales no les permite reclamar ni el derecho a salir a la calle en las manifestaciones convocadas o tienen el convencimiento inculcado que no pueden cambiar nada. Porque las fuerzas represoras vienen preparadas con porras con las que causar politraumatismos, con botas de puntera de hierro con las que reventarnos el bazo, con mascaras antigás y con gases lacrimógenos con los que ponernos los ojos a punto de estallar, con botes de humo para ahogarnos, con pistolas peloteras que nos destrozan los glóbulos oculares, con furgones con las que nos atropellan; organizados entre ellos y con las calles estudiadas para crear ratoneras donde atraparnos, donde arrancarnos la rabia y la indignación a golpes de terror.

Y vienen preparados para actuar en cualquier situación que vaya en contra o ponga en peligro su orden y normalidad impuestos, porque para eso estan, para defender cosas y dinero por encima de vidas. Sean cual sean las formas de expresar nuestras luchas y resistencias (sentadxs, de pie, corriendo, gritando, en silencio, lanzando, quemando, cuidándonos, observando,…) todas ellas serán reprimidas.

Delante de esta situación, en la que peligra nuestra vida -nuestra integridad física, emocional, mental y social-, defender el derecho a huelga, los piquetes, el derecho a manifestación o solo mantenerse en la calle ya es realmente un acto de gran valentía y solidaridad. Porque ya hemos aprendido a perder el miedo a sus enfermizos discursos, a sus golpes ciegos, a sus continuas amenazas, a la criminalización de sus leyes o a su violencia institucional organizada. Pero sabemos que la represión invisible es cada día y es también cada dia que luchamos por sobrevivir, encontrándonos y construyendo juntxs, sabiendo que hacen falta más vagas, más gente sin miedo, más desorden de las ordenes.

Y no somos superheroes sacados de una película americana. La valentía aparece cuando nos miramos a los ojos y vemos que la situación insostenible es compartida, de estar juntxs, de saber que nadie defenderá nuestros derechos sino nosotros. Luchamos por ellos, des de un impulso interior por exigir que queremos decidir sobre nuestra vida y entorno. Y, superando como podemos el miedo, cogemos las calles del 29m con un ruido de sables de fondo y todas las razones cargadas a nuestra espalda. Salimos aunque sabemos como se están preparando los cuerpos represores (entrenados des de la violencia), los discursos políticos (donde la defensa de la lucha de base no les sale rentable), los medios de comunicación (al servicio del estatus quo capitalista) y la adecuada manipulación de la opinión pública no exenta de temor y inmobilismo.

Aunque aun estaréis escandalizadxs por los contenedores quemados y por los bancos y cajas con los vidrios rotos, nosotros no hemos dejado de estar golpeadxs porque nos están robando todo con arrogancia, abuso, desvergüenza y prepotencia, porque las cosas y el dinero son más importantes que las persones, porque cada día hay ERE’s y se hecha a gente del único hogar que tienen, porque la reforma laboral endeuda nuestro futuro y de los que vendrán detrás y porque es la gente que se rebela a la que miráis como extraña.

Sin ir a medias tintas (porque ya se sabe que los majaras somos las personas que decimos las cosas tal como sentimos y pensamos sin tener en cuenta instituciones de ninguna forma) seguimos sin entender esta “paz social” de la que a menudo se habla. No la entendemos de ninguna manera. Sobretodo si se basa en la defensa de los intereses económicos, en la vida dirigida al consumismo homologado y de estereotipos, en la seguridad construida sobre prisiones, manicomios, centros de menores, CIE’s,… en el adoctrinamiento basado en la obediencia (premio-castigo, bueno-malo), en la que casi no necesitamos vigilantes porque entre nosotros fijamos los límites a la normalidad, en tragarnos y ejecutar todos los estigmas creados en la educación, la tradición y los medios de comunicación. Así interiorizando el discurso a defender, que el gran hermano nos dirá a través de las pantallas y en el que la libertad es solo una palabra más del diccionario referida a las utopias del s.XIX.

Des de este cuarto grado de libertad (los que estamos en la calle pero entre los barrotes invisibles de los roles, las etiquetas, de los miedos impuestos,…), es des de donde exigimos la liberación de los 3 compañeros en prisión preventiva y la libertad sin cargos de todxs lxs compañerxs detenidxs el 29m. Porque la crisis y la rabia de la crisis la paguen los ricos. Porque no nos hemos tragado la pastilla de los discursos y las imágenes seleccionadas al telenoticias. Porque los compañerxs represaliados son parte de lxs que no hemos tenido miedo a salir a la calle, lxs que queríamos dejar de gritar nuestras razones, a pesar de la preparación previa política, mediática y policial. Porque lo que no es normal es quedarnos en casa de brazos cruzados esperando tiempos mejores, mendigando y confundiendo que es violento; si un contenedor quemado o gente sin nada para subsistir, si un vidrio roto o gente sangrando mientras está perdiendo un ojo… Que es normal y aceptable para ti?

Pero claro, es igual si cada día la impotencia que tienes, que vives, que ves, que sientes, te ahoga más. Es igual. Es igual y por eso, como has aprendido a delegar y esperar, a memorizar la lección y no pensar en tu vida muerta, crees más a quien te reprime que a quien te invita a defender y conquistar la vida desligada de las ordenes y la obediencia. Porque es el apoyo mutuo lo que nos hace luir a las personas por si solas, aprendiendo y compartiendo, decidiendo lo que queremos ser y donde podemos sentir el propio placer y deseo de vivir que nos libera.

El balance del 29m continua!